dijous, 24 d’abril de 2014

Capítol 19. Amics de viatge / Primera Part


Estem desenvolupant un nou espai dins del bloc Diari d’un Sommelier. Aquest lloc vol donar la visió de diferents personatges relacionats amb el món del vi. .

Agustí Torelló Roca

1.- En quin moment vas decidir que et volies dedicar al món de l'elaboració de vins?

                Personalment crec que en el món del vi un hi neix, és un fet completament vocacional. L’enologia no deixa de ser un art on la sensibilitat humana pel producte i la tècnica aplicada són bàsics per tal d’elaborar vins amb ànima, vins on es vol expressar tot l’entorn vital i com l’home s’hi relaciona i hi conviu en sintonia.

2.- Creus que el fet del què el teu pare fos enòleg ha intervingut en la decisió?

                La veritat és que ha pogut tenir-hi influència, però de forma indirecta, en cap cas mai ens ha obligat ni insistit en aquest aspecte, ans al contrari sabent tot el que comporta aquest món. De ben petit que ja em passejava per la cava, les vinyes i a poc a poc aquest ambient es va palpant fins a passar a ser la meva vida i una veritable obsessió d’aprendre cada cop més, més enllà dels estudis bàsics adquirits a la Universitat. Tinc la sort de venir d’una família tant per part de pare com de mare dedicada plenament al vi.
3.- Com vas encaixar el fet de veure que eres el relleu generacional de la zona?

Amb molt de respecte, aquest relleu generacional al meu entendre no s’ha produït sinó que, al contrari, crec que la complicitat entre vàries generacions fa que mai es perdi l’ànima de cadascuna de les cases. És evident que sóc molt afortunat, ja que la meva generació hem tingut la sort de poder gaudir d'una extensa formació. De fet, formo part de la primera promoció d’alumnes que vàrem sortir amb el Graduat Superior d’Enologia a la URV i podem aportar més tècnica i coneixements, sobretot teòrics ,que et porten a poder reflexionar sobre molts processos i a estar constantment en procés d’aprenentatge, però la realitat és que sense l’experiència i els coneixements, en el meu cas del pare sobretot, em quedaria absolutament coix. Per tant, crec que formo part d’una generació d’enòlegs que podem aportar molt a base d’anys de treballar en aquest món, però és molt important saber respectar la feina i els coneixements dels majors. A casa tinc la sort de tenir un pare que en molts casos deixa ”regna solta” per investigar i experimentar sempre amb un criteri de respecte absolut per la matèria primera i per l’origen.
4.- Com veus el futur de la DO Cava?

La veritat és que per a mi és un tema complicat. Des de la meva inexperiència, crec que és necessària una profunda reflexió i entendre el concepte de DO per tal que es produeixin canvis, a parer meu, bàsics per una DO tan rica i amb tant potencial com és el Cava. El Cava com a DO ha fet grans coses i ha donat a conèixer a escala mundial unes varietats úniques i un producte a l’alçada dels millors escumosos, a pesar que en algun cas s’ha volgut tensar massa la corda i anar a competir amb uns preus irrisoris, fet que ha pogut perjudicar la marca com a tal, sobretot a l’estranger.

Al meu entendre, els vins han de ser el reflex d’un territori, i per qüestions legals, molt al meu pesar, el Cava no ho pot defensar. Tindria molt sentit que el Cava pogués portar cognom, cognom marcat per cadascuna de les subzones englobades dins les 7 autonomies d’Espanya que confeccionen la DO, però actualment no és permès de fer-ho, amb la qual cosa la llei permet especular i realitzar un seguit de moviments i accions que, en la meva opinió, fan mal a la marca.

Per a mi un altre tema capital són els viticultors de casa, del Penedès, que veuen que el preu base marcat pel raïm comença a ser preocupant. Reflexionant t'adones que, tal com està confeccionada la DO, serà molt difícil que s’arribi a pagar un preu just, ja que la relació oferta-demanda permet jugar a preus molt competitius donades les condicions territorials i donat també el poc percentatge de cases inscrites a la DO que vinifiquen i, per tant elaboren els seus propis vins base.

Crec que hi ha marge de reflexió i canvis de rumb per tal de donar sentit a la DO. No es pot oblidar, com deia anteriorment, l'altíssima qualitat que tenim al mercat i la riquesa de prestigioses cases a les quals admiro profundament per la seva filosofia, qualitat i bagatge de molts anys liderant un segment de mercat on l’excel·lència és el gran objectiu.
5.- I què penses sobre l'avenir de la DO Penedès?

Doncs ens fa molta il·lusió. Cavistes com nosaltres necessitàvem una DO que a ulls del món ens situés al mapa, una DO amb límits orogràfics marcats per unes característiques de tipus climàtiques, edàfiques, ampelogràfiques, i fins i tot culturals. Calia una DO que ens permetés respectar el que fem, marcant la tipicitat i genuïnitat de l’origen com a punt principal.

Actualment està aprovada una legislació dins la mateixa DO Penedès exclusiva pels escumosos que pròximament apareixerà publicada. En aquesta es pot veure clarament l' aposta per la qualitat, el respecte pel territori i pla otenciació de les varietats tradicionals de la nostra zona: per exemple, el 100% del raïm haurà de ser ecològic (per tal de respectar millor la tipicitat del sòl), una criança mínima de 15 mesos en ampolla, l' obligatorietat de posar anyada i data de desgorjat a totes les ampolles, l’entrada respecte al Cava de la Sumoi com a varietat negra autòctona del Penedès i la sortida de les varietats foranies acceptades dins la DO Penedès per tal d’elaborar els escumosos i ,finalment, un nom que englobarà allò que per a mi —i possiblement a pesar de molts altres— seran els Caves Penedès.

Tenim davant una oportunitat històrica. Entre tots hem de procurar aportar el nostre gra de sorra perquè acabi esdevenint una DO de referència dins els escumosos del món, sempre respectant l’origen, englobant unes característiques edàfiques, climàtiques i varietals que fan que un vi escumós del Penedès sigui únic i irrepetible.
6.- Creus que la Sommilleria Catalana va per bon camí?

La veritat és que com a enòleg que sóc, només cal sortir del celler, voltar una mica i conversar per adonar-te que el nivell de coneixement sobre el món del vi present en l'àmplia majoria dels sommeliers de casa és admirable i, perquè negar-ho, en molts casos envejable. Sempre dic que avui en dia elaborar malament amb la tècnica i coneixements que tenim hauria de ser cessant, per a mi el més important és elaborar vins que emocionin, que parlin i aquí el sommelier amb la seva feina hi juga un paper clau.

Entendre avui dia el vi sense el sommelier és impensable. La tasca de saber transmetre les emocions de la persona que hi ha darrere de cada ampolla, la seva filosofia a la hora d’entendre la viticultura, l’enologia i les virtuts del producte són bàsics pel valor final del vi. Aquesta labor sense el sommelier seria pràcticament impossible per part dels enòlegs.

Cada cop més, la gent aposta per productes de proximitat, pel valor de l’origen, per l’autenticitat d’un sabor marcat per l’entorn i la Sommilleria Catalana crec que anant en aquesta direcció està contribuint a l’augment de consum dels vins nacionals i a l’enriquiment amb l’aparició de nous cellers a tot el territori. Al meu entendre, és molt important que se segueixi aquesta tendència per l'originalitat, ja que no es pot oblidar que en molts casos el consumidor final segueix de ben a prop les recomanacions de molts dels grans sommeliers que tenim a casa.

7.- Que en dius dels consumidors finals?

Doncs seguint la mateixa línia, hi ha una certa sensibilització pels productes de proximitat. L’enoturisme, a parer meu, també està contribuint a aquesta sensibilització que fa que cada cop més es consumeixin vins fets a casa i hi hagi certa inquietud per anar tastant nous vins.

El consumidor final cada cop s’està especialitzant més dins aquest món, creant en molts casos petites associacions, blogs, fòrums per tal de degustar i debatre sobre vins.

Possiblement el vi català actualment, malgrat el context econòmic actual, està d’enhorabona, ja que gràcies a sommeliers, a periodistes, a bloggers, i sobretot, a l’altíssima qualitat dels vins de casa, estem en un punt on mai havíem arribat tal com he pogut constatar conversant amb companys de professió més experimentats.

8.- Com veus la comunicació del vi?

Crec que actualment estem en un moment on la comunicació en general ha fet un gir de 180 graus. Les noves tecnologies han contribuït a l’aparició de nous prescriptors del vi, tals com els anomenats bloggers o l’aparició de fòrums virtuals d’opinió. Els cellers actualment tenim la possibilitat de fer arribar i donar a conèixer a temps real qualsevol noticia al nostre públic a qualsevol part del món. Considero que aquest fet ajuda a l’expansió del vi i, en alguns casos, permet entrar a segments de població on antigament era més difícil accedir-hi pels mitjans clàssics. És bàsic esmentar la importància de conèixer la persona que hi ha darrere, el bagatge professional que pot tenir i per tant la fiabilitat que se li vulgui donar. És per això que no crec que l’aparició de les noves tecnologies pugui fer mal al vi o al periodisme especialitzat, ja que cadascú selecciona els seus prescriptors segons la seguretat i concordança que aporten.
9.- Quins són els teus vins preferits?

Qualsevol vi que em reflecteixi autenticitat.

De casa meva, respecto molt la feina i la filosofia del caves de Recaredo i els vins tranquils de Pardas. Sóc un enamorat del Montsant, amb vins com el Teixar de Vinyes Domènech i L’Espectacle. També admiro els vins del Carles Pastrana amb Clos de L’Obac, Ferrer Bobet i Finca Dofí de l’Álvaro Palacios, la filosofia de Vins del Tros i Frisach a la Terra Alta, el Picapoll Negre d’Oller del Mas, el fruit de vinyes centenàries de Lagravera entre molts altres de casa.

Hi ha dos vins a la Rioja que m’emocionen, un l’Hiru de Bodegas Luis Cañas i el Tierra Fidel Blanco d’Agricola Labastida, també el Selección de Añada de Pazo Señorans i els Ribeiro de l’Emilio Rojo.

Finalment hi ha una zona vitícola que em té el cor robat que és la Bourgogne amb elaboradors com Hubert Lamy, Marc Colin et Fils o l’afinador Lucien Le Moine.
10.- Que et queda per fer en el món del vi?

Tot. Pot semblar una utopia, però el gran somni, és elaborar vins que emocionin a la gent, que els transportin a peu de vinya i expliquin que ha passat en un any a un lloc concret, que desprenguin les emocions i la sensibilitat que portem dins quan elaborem i tutoritzem el procés.

Som molt afortunats de poder embotellar la part líquida d’un any marcada pel sabor d’una zona.

dilluns, 14 d’abril de 2014

Capítol 18. Bianual Part Final. #Magnificats & #Alimentaria'14

El tercer dia de fira i l’últim per a mi, començava veient com el sol treia el cap i com els meus passos anaven avançant fent la ruta de cada dia. Entenc que molts dels que llegiu aquestes lletres no pugueu comprendre què vol dir això de passejar cada matí al voltant del canal d’Urgell pel Pla d’Urgell.

Per cert, sabeu que aquest el va fer construir el fundador del Castell del Remei? Com reclamen i amb raó, les persones que esperen aspectants a veure que acabarà passant amb l’Ebre, #LOriuésVida. Bé, nosaltres no tenim riu però tenim aigua i sí, i tant que és vida. Aprofito per animar a qui vulgui entendre de què parlo per rebre’ls a casa i ensenyar-los com vivim aquí.

Pero tornem al nostre tema. Avui ens toca parlar de com van anar altres actes paral·lels a l'Alimentaria de #Magnificats i sobretot de #Alimentaria14.

En la meva assistència al tast per parelles, em vaig trobar moltes persones, una d’elles va ser en Damià (Juvé & Camps). Feia molt de temps que no ens veiem, tot i que tenim una relació molt propera. Em vaig alegrar molt de donar-li la mà i de rebre la seva invitació al nou celler de la casa a Espiells.

Cap a la una del migdia estava al nou celler on és celebrava l’acte #Magnificats. El primer que li vaig demanar al Damià era si podia imprimir l’entrada que em va fer arribar la DO Monsant per poder anar a un tast de la seva zona dirigit per un bon amic, en Joan Asens.

No havia previst fer altra  cosa que descansar, però finalment em vaig animar i vaig tirar cap a l’acte.

El majestuós indret estava replet de cares conegudes, moltes de les quals encara no havia vist durant els dies anteriors. Em vaig alegrar moltíssim poder saludar-los i fer-la petar una estona.

La zona de la mostra de vins, estava repleta de persones tastant els diferents vins que distribueix Primeras Marcas.  Allí em vaig trobar amb Mas Martinet Team i em vaig afegir amb en Toni i la Mercè (Estel de la Mercè) per tal de poder tastar alguns vins.

Els meus ulls es van obrir de cop en veure la Silvia Culell, bona amiga, darrere de l’estand de Jean Pierre Moueix, els vins més grans de Bordeaux.

El rellotge collava i no vàrem tenir gaire temps. Vaig poder conèixer personalment els Germans Sanz i ens va tocar fer cua, com tots, per poder menjar quelcom.

Amb el plat ple i buscant una taula per menjar amb calma, les cares conegudes seguien apareixent al meu pas. A primera hora de la tarda, cotxe al cul i per fi cap a Alimentaria.

Pot semblar repetitiu però vaig preferir saludar a les persones que m’anava trobant que estar pendent del vi.

Així que, després de passejar-me passadissos amunt i avall a Intervin, em vaig asseure una estona amb en Roger (Llopart) i amb els Agustins (ATRoca) després de saludar a uns amics de cor (els Germans Jovani).

Menjant foie, per berenar i tastant els nous vins del nou celler ATRoca, vàrem anar berenat mentre la fèiem petar.

Com us haureu adonat, al llarg dels darrers tres capítols, sempre he anat acompanyant els articles de fotos dels actes i he etiquetat a les persones que m’he anat trobant.

Aquesta és la meva manera de donar ànims a moltes de les persones que  fan possible el nostre sector, gràcies al seu treball diari.

Moltes gràcies a tots!

SALUT!

diumenge, 6 d’abril de 2014

Capítol 17. Bianual 2ª Part. Melodies, gent i vins

El concurs es va acabar. Després de dir adéu a les persones que s’anaven creuant en el camí de sortida de l’edifici, era hora de tornar cap a casa. El sol començava a caure i les notícies sonaven per la ràdio.

En arribar a casa, vaig endollar el PC i les xarxes anaven plenes de notícies, fotos i comentaris sobre el concurs. Però al voltant de les 22:30 van anar esvaint-se els comentaris. En el món 2.0, el dia s’havia acabat. Normal, l’endemà tocava un llarg dia.
El despertador va sonar a la mateixa hora que els darrers dies. A les 7, quan comença a sortir el sol, la pau inunda el paisatge i és el millor moment del dia. Poder caminar per la plana interior de Catalunya a aquesta hora, no té preu.

Un dia més, i de camí cap a la city, vaig començar a recordar el dia que vaig assistir #alamúsicadelvi per primera vegada. En aquell moment estava treballant a Girona i poc sabia el que m’acabaria trobant.
Un escenari immillorable: molts cellers,  els seus vins per tastar – i el més important– els seus creadors. Com cada any només hi falta la catifa vermella, icona de les grans celebracions en l'àmbit mundial.

Al contrari d’altres edicions, aquest any era especial per a mi. Va ser el primer any que vaig dedicar l’esdeveniment més aviat a veure a certes persones i no tant a tastar quelcom en especial. Aquest any és el primer que no hi acudeixo a títol professional. En arribar vora el local de celebració de l’acte, una llarga cua que gairebé donava la volta a l’edifici coronava la benvinguda.

Moltes cares conegudes estaven una darrera  l’altra fent cua per entrar i això que eren les 12 del migdia. Abans vaig trucar un bon amic, en Magi Batllevell (Mas Martinet) i, com que fins a les tres de la tarda ell no havia de rellevar la Sara Pérez i en René Barbier, podíem donar una volta plegats.

La meva sorpresa va ser quan després de fer cua al carrer Agullers per acreditar-me, me’l vaig trobar al costat de la porta d’entrada amb en Marc Pérez (Les Cousins).
Em semblava més important passar una estona amb ells parlant de l’univers del vi que no pas el vi en qüestió qu teníem a la copa. Això si,  abans de què s’hi afegís l’Adrià Pérez (el Cousin), vàrem tastar un vi d’un dels cellers que millor s’ha adaptat als temps dins de la seva zona, més aviat famosa pels vins dolços, Niepoort. Vam tastar els vins secs —BRUTALS!—. Després d’intentar accedir al pis de dalt per seguir tastant blancs i aturar-nos a la taula d’ Abel Mendoza, vam anar a dinar.

Les Cousins estaven junts i no paraven de parlar de feina i projectes. La taula al Sagàs va començar amb cinc persones, però, més tard, la Mercè i en Toni de l’Estel de la Mercè, s’hi van sumar.

Com és lògic i normal durant aquests dies, Barcelona es col·lapsa de gent i els que som hostalers ho volem tot ràpid. Un cop dinats, tocava la segona ronda.
Tan bon punt vam entrar, vàrem separar-nos. Vaig acabar amb en Laurent Corrió. Val a dir que, si no hagués estat per la seva dona, la Irene, jo, aquest any segurament no hi hauria anat.

En realitat, va ser ella qui em va animar una vegada i una altra a anar-hi. Havia d’estar al seu estand però m’anava trobant gent i més gent, i no va ser fins a mitja tarda quan, amb en Laurent, vaig decidir quedar-me al seu costat.
Les hores anaven passant. Entretant, anava flairant vins i sentia alguns dels comentaris  de la gent que transitava per la casa,  que, en molts casos, eren una mescla dels moments viscuts en altres edicions.

Finalment, em vaig plantar davant l’estand. Vaig abraçar fort la Irene i em vaig quedar a la seva vora i a la de l’Ignasi, un bon amic de la parella.
La gent anava passant i el nivell d’eufòria de molts incrementava amb cada glop. A partir de les 6 de la tarda, era un espectacle en tota regla veure alguns que estaven força perjudicats.

El xivarri es va anar apagant així com  el nivell d’alcohol de molts dels assistents i va ser el moment d’anar cap a sopar amb en la Irene, en Laurent, en Pol  —agent comercial que dóna  a conèixer molts  vins de casa nostra al Regne Unit— i l’Ignasi. Amb el darrer vàrem tenir una interessant conversa mentre cercàvem  el seu cotxe. La vida i el vi.
Un cop al restaurant Gresca d’en Rafa Peña, les paraules en anglès d’en Pol, ens anaven desxifrant el pensament del mercat anglosaxó.

Ja només quedava passar pel Sutton, per agrair als organitzadors la seva feina i cap a casa un altre cop.

Continuarà.
SALUT!

 

 

divendres, 4 d’abril de 2014

Capítol 16. Bianual 1ª Part. Curant humilitats

Una de les confessions que crec que us puc fer a aquestes alçades és que m’hagués agradat èsser actor, actor de teatre. Des del meu punt de vista, és molt més proper i directe que el cinema. També m’hagués agradat fer radio. De fet, aquest estiu n’he pogut fer, col·laborant amb una de les emissores més importants de casa nostra. Va ser només durant els mesos d’estiu però m’ho vaig passar genial.

Comença l’escrit d’avui així, perquè la radio ha estat la sintonia que m’ha acompanyat durant aquests quatre dies en el viatge d’anada i tornada a Barcelona.
Com sabeu cada dos anys s’organitzen un munt d’actes amb motiu de l' Alimentaria, alguns d'ells relacionats amb el món del vi.

El diumenge passat començava amb una nova sessió de #running i després de les rutines matinals un cop acabat l’exercici —esmorzar i dutxa— vaig agafar el cotxe i tocava anar cap a la Casa de la Llotja de Mar, prop de Vila Viniteca. Ells són els responsables d’organitzar el concurs de tast més important de l’estat espanyol: el tast per parelles.
Havent estacionat el cotxe prop del mercat del Born, em vaig dirigir cap a l'espai on se celebrava l’esdeveniment. A l’entrada, cares conegudes se sorprenien en veure un altre Xavi Ayala. Molts em comentaven que el meu aspecte havia canviat.

Un cop dins i amb la semifinal en marxa, em vaig dirigir a on hi havia una petita fira de vins, però per petita que fos no vol dir que els vins que es podien tastar no fossin grans.
Les hores van anar passant i va ser el moment del silenci. Aquest imperava en la majestuosa sala. Estàvem a punt de conèixer les 10 parelles finalistes: les 20 persones que havien afilat i encertat els 7 vins als quals s’enfrontaven.

Jo només vaig participar en la primera edició i havent vist que és molt difícil esbrinar un vi a cegues, vaig decidir que en les pròximes edicions, m’ho miraria des de la barrera.
Van participar 240 persones, 120 parelles que en algun moment o altre es van trobar per tal d'entrenar en l’exercici del tast a cegues.

Entre els participants hi havia sommeliers, bodeguers, bloguers, periodistes, amants del vi i restauradors, en definitiva, moltes cares conegudes que em van alegrar l’estona que va durar l’esdeveniment.
Però tornem al moment de l'anunci dels finalistes. La sala estava plena com un ou  d'espectadors que esperaven el veredicte del jurat, que frisaven per saber qui arribava a la final.

El moment més emotiu va ser quan, en enunciar una de les 10 parelles, el conductor de l’acte va anunciar que la parella a què es referiria a continuació, era molt especial. Les persones que no van estar pendents des del principi de qui participava  es van quedar bocabadades en veure que uns dels finalistes era una parella formada per en Chencho Reyes (Campió d’Espanya de Sommeliers) i en Santiago Cadavid, un jove sommelier cec.

He de confessar que els pèls se’m van ficar de punta, la pell de gallina i que alguna llàgrima, estava a punt de saltar.

No vaig poder assimilar el que estava pensant, però es va apoderar de mi una barreja de sentiments: instint de superació, melancolia i admiració per la capacitat de la lluita d’aquella persona.
A continuació, dins meu, va tenir lloc un canvi de sentiments: m'envaïa l’alegria i la sorpresa, perquè en Ramon Aytes i en JosepRabassa també varen anunciats com a finalistes. En Ramon i en Josep són pallaresos, però sobretot, són amics amb qui vaig col·laborar als  inicis d'allò que avui és el celler del poble de Sort, el Batlliu de Sort.Vam anar a dinar junts i vàrem parlar de tot menys del que ells volien. “Dóna’ns alguna recomanació, quins vins poden entrar ara”,  em preguntaven.

En aquells moments no hi havia res més important que compartir una bona estona. Ens vam retrobar gràcies al vi, de la mateixa manera que fou  el vi que, un dia, ens va unir.

Continuarà.
SALUT!