dijous, 27 de març del 2014

Capítol 14. Les Xarxes socials i el vi

Des de temps remots i per necessitat l'ésser humà es comunica: de manera verbal, amb els  gestos, mitjançant senyals de fum, amb l'ajuda de coloms missatges i, fins i tot, utilitzant una ampolla llençada al mar per tal que arribi a bon port després de passar la immensitat dels oceans.

El segle passat va arribar la comunicació informàtica entre dos ordinadors, això succeïa l’any 1962 amb el naixement d' Arpanet, el predecessor d'internet. Més tard, l’any 90, va aparèixer Internet i des d'aleshores ençà va començar per a cadascú de nosaltres la relació amb la xarxa. La versió més moderna de Dr. Jekyll and Mr. Hyde particular va néixer. I es va fer present en la nostra vida després de la creació de xarxes, com Facebook o Twitter, així com Whatsapp, construint un món totalment paral·lel al que vivim.
Per tot això vull felicitar a les persones que viuen sense participar en aquest fenomen de masses. Envejo profundament un dels meus grans amics, en Richi (Ricard Garcia), per a ell tota aquesta merda, no existeix. Ni tan sols té el més mínim interès.

Avui quan m’he plantat davant del PC per seguir escrivint la meva opinió sobre el món del vi, he accedit a You Tube, per seleccionar algun concert d’algun dels grups de música per aïllar-me, concentrar-me i plasmar les meves idees en format d’un nou capítol. Aleshores m’he trobat amb aquest suggerent anunci que reflecteix una escena que us resultarà familiar. M’encanta la manera com mostra la relació humana amb les xarxes. Fa uns mesos, em vaig adonar que tot allò que les envolta és un ganivet de doble tall.

Senyors, les xarxes socials són corrosives, si no les sabem utilitzar. Potser ens estan portant a ser una Generació de merda, com insinua el títol del musical. Però queda clar que sense aquestes eines les possibilitats de comunicació no serien tant diferents a la dels nostres avantpassats Quina droga més poderosa.....
Un cop havent plasmat allò que penso realment de totes aquestes maneres d'entrellaçar-nos, voldria atacar una de les realitats que vivim molts cada dia.

Quant a mitjans de l’any 2007, va aparèixer Facebook, una de les raons que més sonaven per convèncer-nos que no volíem entrar en la roda, era el simple anàlisi que no volíem explicar a cada moment el que estàvem fent. Després ens vàrem adonar que cadascú penja i comparteix el que li ve de gust.

És aquí on comença la decadència real de la història.

Em sembla trist i sobretot de poca realitat veure en segons quin perfil com la gent s’engreixa amb les fotografies de grans vins que presumptament han tastat o begut.  No ho dic perquè no estigui bé fer-ho, sinó perquè sembla una medalla penjada, en tota regla. Ho considero un exercici narcisista força estúpid, i sobretot de voler mostrar-se superior davant les amistats que la persona en qüestió pugui tenir a la mateixa xarxa.

Ni sóc jutge, ni jutjo a les persones que algun dia ho han fet.

És clar que la felicitat de poder tastar segons quin vi, si no és compartida, no és felicitat. També es cert  que som  ben lliures d’escollir a qui volem seguir o no, i sobretot de  mirar el que fan, però em fan molta pena les persones que només mostren aquesta part de la seva vida.

Em sembla una actitud infantil de l’alçada de com quan érem petits i els i dèiem als companys de classe: “mira el que jo tinc i tu no”.
SALUT!!



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada